Bus turistic

Plaça España línea 1 i 3 del metro, 8:45 del dematí, encara s’està prou bé doncs no a sortit el Sol matinal i no m’estic cremant, però la cosa no va durar gaire, ja que un cop va arribar tothom la flama de l’estrella va impactar contra la meva pell. Cal destacar la presencia d’un company que feia molt que no veiem que ni tal sols hem va saludar, bé tan se val jo tampoc volia dir-li res. La ultima persona en arribar no se exactament quina excusa va donar, per altre banda se que la va dir des de l’altre punta de Plaça España cridant com si la vida li depenges d’això, i és que al final mai estem tranquils ja sigui per els altres grups o per els propis components del nostre.
En fi no tot són desgracies, afortunadament vam rebre amb el tiquet del bus turístic un meravellós pac de vals de descompte i una guia del trajecte que feia cada ruta. Rutes ni havien 3 però per estranys esdeveniments, tan sols vam fer-ne dos; la vermella i la blava. La verda, la més curta, tan sols es realitzà al estiu.
Bé, un cop al bus, ens fem amb uns cascos de color blau verdós, els quals encara utilitzo a dia d’avui, doncs són d’una qualitat espectacular (no entenc per que la gent els tirava a sobre de les parades que feia el bus per totes les rutes).
La primera ruta que vam fer va ser la vermella, que ens va portar a llocs com Montjuïc, de la qual ens van dir que volia dir mont de jueus, o per l’estàtua de Colom, la curiositat d’aquest que ens van comentar va ser que el dit de Colom mesura mig metre.

La fàbrica del sol

Ens disposàvem a anar a la “fàbrica del sol” situada a uns 15 minuts de la parada de metro L4 “Barceloneta” quan una sufocant onada de calor hem va impactar al cap, el qual encara no estava recuperat de la meva migranya dels dies anteriors.
Un cop allà vam anar als urinaris, que per cert no eren gens íntims, donant pas al principi de la visita.
Tan sols començar aquesta el guia, molt simpàtic, ens va fer fora del edifici violentament. Evidentment no va ser així, i el motiu de sortir fora del edifici va ser explicar-nos  una mica la seva historia, que resumida ve a dir que te uns 100 anys aproximadament, que va ser un edifici que formava part de l’antiga “Catalana de Gas” i actual “Gas Natural” i que amb el canvi de nom de l’empresa va quedar abandonat i posteriorment ocupat, i per acabar va passar a ser el que és ara, un edifici que fomenta la utilització de energies renovables, o qualsevol altre tipus de practiques que siguin favorables al planeta. Cal destacar la presencia del nostre meravellós  amic alemany Adolf Hitler en una de les seves reencarnacions, i és que per darrera nostre va passar un home amb una mata de pels entre el nas i el llavi superior, força semblant al bigoti del dictador.
Be tot seguit sens va explicar les diferencia de consum d’energia en els mitjans de transport i que com evidentment qualsevol persona amb un dit de front sap, els essers humans desprenem diòxid de carboni al respirar, però que podem fer-hi al respecte si som productors de contaminació ambiental, doncs bé mantenir la tranquil·litat doncs també ens va dir que sense aquest compost d’elements de la taula periòdica no podríem viure.
Tot seguit ens va dur a una habitació mig fosca en la qual hi havien uns esglaons força grans que servien també  per seure el cul alhora que ens ensenyaven un vídeo sobre la petjada del esser humà a la terra, la conclusió va ser que consumim més ràpid, que la terra recicla.
Cal destacar la presencia d’un trepant auditiu que hem resultava força molesta donat que no sentia res i que hem feia un mal terrible el cap.
Després en la sala del costat ens van ensenyar com un cable de fibra de carboni  il·luminava lleugerament un Sol de plàstic.
Després vam pujar al terrat on vam veure els mètodes de recol·lecció d’aigua de la pluja que servia per els banys, també vam veure plantes que creixien allà amunt, entre altres coses totes molt interessants, sobretot un fet que hem va agradar força tot i que a la resta de la gent més aviat els va resultar per lo menys repulsiu. Es tracta de nius per als ratpenats que com a mostra d’agraïment deixen un regal meravellós al terra de sota dels nius, una tifa olorosa.
En aquest pis el que també vam veure va ser un mapa dels punts verds i també ens van ensenyar plaques solars i desprès vam baixar i veure els banys.
I això va ser tot. Una visita curta però que degut al meu mal de cap es va fer llarga i pesada.

Caixa Fòrum

Per fi ha arribat l’últim dia de la setmana i demà anirem a “Port Aventura” jo i el meu selecte grup d’amics del Centre cívic, però abans d’aquest espectacular esdeveniment, un altre que no es queda curt, vam anar a visitar 3 exposicions temporals al “Caixa Fòrum”, però malauradament una d’aquestes no estava disponible per cert problemes desconeguts per al públic. Així doncs prescindint obligatòriament de l’exposició “Jaume Carbonell, 1942-2010, retrospectiva” vam accedir a l’exposició de “La ciudad de Sagnier, modernista, eclética y monumental” i a la de “Retrats de la belle époque” respectivament.

La ciutat de Sagnier era una exposició en la seva gran majoria fotogràfica, tot i que també s’hi podien trobar força punts d’informació on s’hi descrivia breument el punt del qual parlaven.
Contestant a les dues preguntes fetes en la fitxa de sortida en grup, haig de dir que desconeixia qui va ser el dissenyador de la idea del castell del “Tibidabo”, i que per tant va ser agradable per mi recollir aquella dada, doncs el veig cada nit il·luminat des de la meva finestra. També ignorava que va fer moltes aportacions a la ciutat de Barcelona, cosa que vaig poder comprovar un cop acabat el meu recorregut per l’exposició en un llibre en gran part fotogràfic on s’hi veien imatges de certs punts de la ciutat, com per exemple l’edifici aliè al actual “Corte Ingles” de Plaça Catalunya. Una cosa que hem va agradar especialment d’aquesta exposició no va ser altre que una maqueta que mostrava per parts la construcció del castell del “Tibidabo” des de el principi de la construcció fins al final.

 Un cop acabada aquesta exposició vam anar a la següent, “Retrats de la belle époque”.

En aquesta s’hi podien trobar pintures, començant força bé amb autoretrats (algun d’ells estrambòtic però la gran majoria interessants), seguit de retrats a personatges famosos com reis o princeses. Arrel d’aquests últims la cosa desencamina cap altres tipus de quadres, uns que ja no es centraven en una sola persona com a centre del quadre sinó que a més donaven a conèixer un millor elaborat fons, per exemple una dona ajaguda en un banc de la seva terrassa de jardí o una família on es mostraven tots els membres però alguns amb mes profunditat segons l’elaboració de les pinzellades. Tot seguit començà la part més desfasada de l’exposició on els artistes feien quatre pinzellades mal fetes i venien les seves creacions com obres d’art quan són coses que fa un nen de bolquers, tot i que hi havia una obra que no encaixava amb el lloc que estic descrivint, es tracte del Deu Pan de la mitologia, Deu de la naturalesa, el qual ens va costar identificar però que finalment vam interpretar com a tal.
Com no en aquesta part de la visita també hi va haver rascada de membres virils per part de certs personatges que considero fan això per escalfar la cadira i cobrar un sou de gorra per no fer res.
Doncs bé no gaire mes a destacar en aquesta visita, bé si, una estona d’espera per marxar un tant interessant degut als inútils esforços de certes persones per fer amics, i en fi no tot graciós, doncs el Sol m’atacava i costava trobar una ombra con amagar-me de la xafogor.

Museu olimpic i de l'esport

Ahir vam anar al Museu Olímpic i de l’esport a Montjuic, però és clar abans vam fer certes activitats a classe, amb el programa “Flash”. Meravellosos esdeveniments en aquell moment, doncs en la meva animada activitat de fer moure un “Pokemon”. El professor sota una sobtada reacció de ràbia i menyspreu cap a la meva obra, em va fer fora del meu lloc de treball a la força i va obliterar la meva creació per la meitat de tal forma que mig cos del esser va caure cap endavant. Com ha avançat la tecnologia , de veritat, és sorprenent. En fi el professor rebrà amonestació personal en conseqüència dels seus perversos actes.
Després d’aquesta trista historia, vam sortir cap al metro i a Sagrera malauradament van haver-hi no desitjats retrobaments, per sort vaig passar força desapercebut i tan sols vaig ser saludat per les persones que realment hem queien bé. Malauradament la nostre responsable tenia altres compromisos mèdics i en conseqüència ens vam tenir que quedar amb un altre grup, per variar rebríem més crides d’atenció que ells.
Bé, vam emprendre el camí ja cap al museu tot i que al arribar a aquest ens vam tenir que esperar una bona estona doncs vam pujar per torns. Va ser una espera entretinguda, doncs alguns dels meus companys comparaven la mida de les seves llesques amb les que estaven gravades al terra de certs personatges que van participar en les olimpíades.
En fi amb l’arribada del altre grup, vam entrar i ser arrastrats per la guia cap a una espècie de saló d’actes, on ens va fer una llarga introducció molt interactiva sobre les olimpíades, en el transcurs del qual la responsable en aquell moment de nosaltres va cridar l’atenció a un company per respondre les preguntes que feia la guia, no se pas que es deuria haver imaginat que deia el meu amic. S’ha de destacar d’aquesta part de la visita que ens vam acomodar en la part mes alta del habitacle , on no hi havia recolzadors per a les nostres esquenes, però que tenien un avantatge que evadia de les nostres ments l’absència de comoditat per les nostres espatlles, i és que teníem un espai meravellós on seure, fixeu-vos si n’era de gran que el meu company va adoptar la posició d’aristòcrata grec estirat de costat.
Tot això alhora que ens ensenyaven dos vídeos,  el primer sobre la inauguració de les olimpíades i la seva clausura, i el segon sobre el canvi que a fet Barcelona des de aquell moment.
Un cop acabades les projeccions ens van donar pas al museu en si, el qual tenia un espai central buit, i passadissos al voltant d’aquest que baixaven en forma d’escales de cargol, on hi havia informació de tot tipus d’esports practicats en les olimpíades, tals com l’esgrima, el tenis, o la natació. S’exposaven les eines emprades en les olimpíades del segle XIX, i en una d’aquestes hi havien certs tubs transparents que ves a saber que simbolitzaven, el cas és que estaven tan baixos que va ser impossible no menjar-se’ls amb el cap i un company en va destruir un amb la closca, així que no vaig tenir altre remei que amagar el “got de cubata gegant” dins duna bota d’esquiar fins que varem avisar a un responsable de la destrucció del sostre, i vam aprofitar per suggerir un canvi en aquella zona.
Ens vam trobar de tot en aquest museu; de futbolins antics però en mes bones condicions que els d’avui en dia fins a un seguit de repliques de les entorxes emprades per dur un dels símbols de les olimpíades, el foc. Tot i aquestes meravelloses visions, el que més ens va agradar va ser la part interactiva del museu on el destructor de sostres va fer un increïble i espectacular salt de 9 metres de llargada, increïble no? Bé cal destacar la meva inestimada ajuda en el salt sinó no hagués saltat tan lluny esta clar.
Doncs això va ser en gran part el que vam veure a la visita, que dir d’aquesta?
Bé jo aconsellaria a tots aquells amants del esport que hi accedeixin doncs esta força bé i inclús a mi que no soc un gran aficionat a aquests vaig trobar coses curioses que recordar.