Collserola

Vam agafar els ferrocarrils Catalans fins al "Peu del funicular", i desprès vam agafar el funicular fins a Collserola, petit incident en el aparell elevador; vertigen aliè, sobrepès comú ...  Un descontrol vaja. En fi la nostre parada arriba, tot i que vam ser informats en ultima instancia i que alguns es van menjar la porta, vam aconseguir sortir tots del aparell transportador. Aquí comença la nostra caminada pujant unes escales, les quals desprès trobaríem a faltar degut al futur cansament de llarg camí. Entrem a la zona rural amb uns ànims d’ignorància, doncs encara no teníem gaire clar el que fèiem allà, però bé la cosa no va estar malament, una mica de arbres, sorra, tifes de gos per el terra, vaja el que es la natura! Desprès d'uns quants intents d’assassinat per part dels ciclistes rurals, vam fer una parada per reposar les cames. Vam aprofitar aquest petit recés per menjar-nos uns donetes i veure un xic de suc de taronja. Després d'això continuació andante. Res a destacar en aquesta etapa del circuit, excepte la gran dispersió del grup en moltes parts segons la relació dels membres d'aquests, apart que no m'agrada anar a poc a poc, soc de caminada lleugera jo! Cal destacar del petit descans anterior la iniciació d'espectaculars vistes de la ciutat de Barcelona, les quals van seguir així durant una bona estona. Desprès d’una mica més de caminada els que anàvem primers vam decidir que era hora de fer un descans sobretot perquè ens vam aturar a un fantàstic lloc on no hi tocava la xafogor del sol degut a la meravellosa ombra fosca que ens proporcionava el gegant volum d'un majestuós arbre. Però el responsable va decidir que no fos així, per la qual cosa ens vam tornar a posar a caminar i desaccelerar el ritme per no deixar malament als nostres companys. Més ciclistes kamikazes i per fi el tant esperat descans. Dispersió del grup permanent, està confirmat,  però sempre hi ha gent social i simpàtica per tot arreu, doncs ens van oferir unes delícies caseres força bones la veritat. Però no tot eren flors i violes, també ens van venir a visitar els horribles essers de les muntanyes (insectes toca pilotes), que rondaven al voltant del nostre menjar esperant la millor oportunitat per fotre queixalada sense que perilles la seva vida. En fi també ens vam trobar amb un bon home pare de dos cans, cada qual mes simpàtic que el altre. Males noticies un braç aliè va quedar impregnat de certa substancia vocal canina, ja hem celebrat el seu enterrament (sempre estaràs als nostres cors amic meu !). Després de l’acomiadament animal, ens vam fixar en que des de la nostre ubicació podíem veure el observatori universal de la muntanya el qual era clavat als de la seva espècie. En acabat el descans, a recórrer muntanya de nou, que ja queda poc! Retrobament caní i del seu mestre en el camí, deurien decidir de tornar a casa ja potser ?! no és de la nostre incumbència, salutació educada i "keep going". No va passar gaire des de aleshores fins a arribar als primers indicis de civilització. Vam agafar el bus de tornada pagant l'empresa. Després ferrocarrils estimats de nou, els quals també van ser pagats, i per finalitzar un inesperat problema que em va sulfurar una mica però no va ser res greu, tot i que ens podríem haver endut una multa per la no advertència del responsable del grup. En fi al baixar a la parada que m'anava millor per anar a casa em trobo amb que s'ha de validar el bitllet per sortir, i com l'havia validat el mestre i aquest baixava a un altre lloc em trobo amb que no puc sortir d’allà, tot i que la meva usual simpatia ens va treure a mi i un company amb el mateix problema d'aquella presó de rails. Doncs res més, després d’allò cap a casa !!! Adéu macos espero que us hagi agradat el meu improvisat relat del que va resultar un dia sense més explicació, poder suprem !!